Les icones de les aplicacions que fem servir cada dia són un exemple perfecte de l’ús d’aquestes metàfores. El disquet que representa l’acció de guardar un arxiu –un altre concepte curiós, més sobre això més endavant– és un dels elements intemporals d’aplicacions que instal·lem o que trobem online.ada dia són un perfecte exemple de l’ús d aquestes metàfors.
Curiós, sobretot quan aquests elements han passat literalment a formar part del passat. Ja era estrany veure suport per a aquestes unitats en plaques base el 2010, però Apple ja es va desfer d’aquests vells companys de travessia una dècada abans, quan va llançar els primers iMacs amb unitat de CD però sense unitat de disquette.
Altres fabricants van anar seguint aquesta tendència, i per exemple Dell anunciaria al febrer de 2003 que les unitats de disc flexible només podrien afegir-se com a opció per part d’altres fabricants als seus Dell Dimension.
Iconografia que funciona
Hi ha un bon grapat d’icones perennes que han aconseguit també superar els objectes que els van inspirar. El telèfon que es fa servir per trucar i penjar trucada a Skype, Google Hangouts oa molts dels nostres smartphones potser hauria d’haver estat reemplaçat per la icona d’un smartphone modern, però no ha estat així.
Què dir del famós sobre per cartes (físiques) que és també constant en tot tipus de serveis que volen representar lenviament dun missatge de correu electrònic. Resulta molt més lògic aprofitar aquest concepte, com en els casos anteriors, ja que bona part dels usuaris d’informàtica han crescut coneixent aquests objectes a la seva vida quotidiana.
Hi ha conceptes encara més antics en el temps, com la lupa, la icona que sempre s’associa a les cerques, o aquesta rellotge de sorra que durant molt de temps –és dels pocs que ha anat desapareixent amb el temps– va ser el símbol que indicava que havíem d’esperar uns instants que un cert procés en execució acabés. Per als que només hem fet servir rellotge de sorra físic en jocs com el Pictionary, l’associació resulta igualment curiosa, encara que clarament obsoleta.
És anecdòtic que les noves generacions probablement facin aquesta associació automàtica però per pur aprenentatge, i no per experiència. Els més petits i els adolescents no han tocat un disquette, no han agafat un telèfon i probablement no han fet cap carta a la bústia (potser la dels Reis Mags?), però saben que aquestes icones representen aquestes accions que els creadors d’aquestes aplicacions van idear per a elles. Serà difícil fer que aquests estàndards de facto es vegin modificats a curt termini.
També tenim un bon exemple al porta-retalls (clipboard) que s’ha convertit en una eina invisible en molts escenaris de la nostra interacció amb l’ordinador. Un element crucial per realitzar aquestes genials operacions de tallar i enganxar o copiar i enganxar creades per Larry Tesler que fan ús d’aquest portapapers com a petit memòria intermèdia en què aquests elements entren i surten de forma transparent.
De fet al porta-retalls li han acompanyat les tisores (“Tallar”), els dos folis superposats (“Copiar”) i el foli sobre el porta-retalls (“Enganxa”) per mostrar visualment accions que almenys en els dos últims casos no són òbvies però que tots hem acabat entenent sense més ni més. Una imatge val més que mil paraules.
L’ús fa la regla
A aquestes icones els acompanyen altres metàfores en forma de conceptes i elements que fem servir diàriament i que han perdut part del seu significat. Un dels millors exemples el tenim al famós tallar, copiar i enganxar que a priori s’hauria de relegar a alguna cosa física com el paper.
I tot i això, aquí estem tot el dia, tallant, copiant i enganxant. En tota mena d’aplicacions i en tot tipus de serveis web. Als nostres PCs, als nostres portàtils, però també als nostres mòbils, on això de copiar i enganxar va ser per descomptat tota una fita als iPhones. Probablement molts recordeu com Apple va anunciar el suport d’aquesta característica a so de bombo i platerets amb el llançament de l’iPhone 3GS amb iOS 3.0, i durant mesos la inclusió d’aquesta opció va fer córrer rius de tinta (electrònica).
També resulta irònic el fet que comptem amb elements físics als nostres dispositius que no arriben a ser metàfores però que demostren com en alguns camps caldria algun canvi significatiu. Entre aquests candidats jo destacaria una tecla maleïda: el bloqueig de majúscules.
Tenint en compte que escriure en majúscules està considerat com a “cridar” a Internet (el que faria que llenguatges com BASIC semblaren destinats a addictes a “Sálvame deluxe”), el sentit que la tecla de bloqueig de majúscules (Caps Lock en anglès) sembla desaparèixer. I tanmateix, aquí la tenim, sempre present.
Adéu, bloqueig de majúscules. Hola, lupa.
O gairebé sempre, perquè hi ha alguns avenços en aquest sentit. Els grups de pressió –la simpàtica iniciativa de CAPSoff.org n’és un bon exemple– i els debats sobre la inutilitat d’aquesta tecla semblen haver fet profund en els responsables de Google, que, atenció, semblen obligar els fabricants de Chromebooks a eliminar aquesta tecla dels teclats daquests portàtils (per cert, sí apareix aquesta lupa de què parlàvem abans com a tecla important per a cerques).
Altres conceptes semblen massa arrelats per desaparèixer. El ratolí continua sent un element imprescindible per a bona part dels usuaris d’ordinadors personals –esment a part mereixen els gamers–. Tot i això, el seu ús sembla estar una mica amenaçat per aquesta era post-PC i per l’auge de tablets i fins i tot d’Ultrabooks convertibles en què les interfícies tàctils i els trackpads (com el màgic trackpad d’Apple) es posicionen com una alternativa molt interessant i fins i tot natural per als usuaris.
Una cosa semblant passa amb un concepte encara més abstracte però també universal: el de la paraula “arxiu”, que és tot un comodí que ens ajuda a referir-nos a qualsevol tipus de dada, ja sigui imatge, vídeo, text, o executable. Tenint en compte la seva accepció original, el fet que s’hagi creat una accepció específica per al camp de la informàtica és com a mínim demostració de com l’ús fa la regla. Això no vol dir que moltes d’aquestes idees semblin una mica obsoletes.
